M’és difícil explicar d’on neix el nostre projecte, ja que el seu origen va molt més enllà de quan vam començar a escriure el que ara és la nostra història. Podríem començar amb les primeres llibretes, els primers micros o per la passió de fer cremar aquest foc que té 10 anys i encara escalfa. Però avui volem mirar més enrere.
Torre Baró, el barri on vam néixer i créixer durant els primers 12 anys (Guillem) i 14 anys (Quim), és on la nostra família va plantar unes arrels que han inspirat i acompanyat tot allò que fem a la vida i, en especial, amb Adala. Avui, a través del 47, un autobús i, des de fa poc, una pel·lícula, volem explicar-vos com va començar una història que també és nostra.
Quim i Guillem. Torre Baró, 1997,
El Rafel amb el Quim, l’Agnès amb el Guillem i, al mig els tiets i els primers cosins.
L’Agnès i el Rafel, els nostres pares, juntament amb el Poire i l’Eulàlia, els nostres tiets, van arribar al barri entre el 1988 i el 1989, deu anys després del segrest de l’autobús, però amb aquell episodi encara molt present en el caràcter i l’orgull de la gent. A Torre Baró, com tants altres veïns i veïnes, hi van trobar un lloc des d’on mirar-se el món. Una manera de viure des d’on arrelar la fe que amb vint-i-pocs anys impregnava els seus ideals i les seves passes.
Torre Baró, com tants altres barris de la perifèria en aquells anys, es va construir sumant les mans de molta gent que venia de terres llunyanes. La nostra família, a diferència de la gran majoria del barri, no tenia procedència andalusa o extremenya i el motiu que els va portar allà era un altre. Venien de la ciutat, de famílies amb molts cognoms catalans, i hi van arribar buscant un lloc des d’on viure d’una forma més senzilla i solidària.
Al barri encara hi quedava barraquisme, i hi continuaven faltant serveis fonamentals. Encara hi havia veïnes que no sabien llegir ni escriure, i nanos amb problemes d’escolarització o d’aprenentatge. La urbanització dels carrers estava eternament pendent de promeses de PERI i Pla Comunitari. La vida era com en un poble, amb veïns que es coneixien i s’apreciaven. Els pares es van integrar en el veïnatge i en les reivindicacions i alguns projectes. Eren temps d’estius a Nicaragua i el Salvador, de les revolucions populars, del cristianisme amb compromís polític…
Van començar a portar grups de nanos i joves, que després van integrar a les Joventuts Obreres Cristianes. Van participar a construir comunitat, a l’AAVV i en les lluites veïnals del barri. Ens expliquen com la Carme, protagonista de la pel·lícula, organitzava amb altres veïnes les pregàries. Primer en un garatge, fins que es van construir l’església i el casal d’infants.
La Carme durant la posada de la primera pedra de l’església de Torre Baró, el 1994.
El Manolo i més veïns demanant que arribi el metro. Torre Baró, 1997,
Un dels projectes de barri dels pares i els tiets, el Pessebre Vivent, consistia en una representació peculiar dels Patorets, amb els infants i joves del barri i de barris veïns, que era tot un esdeveniment. El meu tiet hi posava la música i el meu pare escrivia el text que recordava i celebrava la història i la realitat actual del barri. Els pares van dirigir el Pessebre Vivent durant 25 anys, durant els quals els joves es van anar empoderant i van anar agafant-ne el relleu. Encara avui es fa i mobilitza un munt de gent. D’un dels textos que introduïen el Pessebre Vivent, anys més tard, en vam fer la cançó de ‘Barrio’.
Les manifestacions perquè arribés el metro, amb el crit de ‘Torre Baró también es Barcelona’, és una de les coses que recordem més de la nostra infància. I els talls de carrer contra les apujades de l’aigua. I perquè s’arreglés un parc en una zona abandonada. La força del Manolo, juntament amb la de tot el veïnat, va fer arribar al barri molt més que l’autobús; van venir el CAP, la nova llar d’infants a partir de la que havia començat la Carme, el metro, la biblioteca…
El 2007 vam marxar del barri. Vuit anys abans de començar Adala. Però aquesta ja és una altra història. Torre Baró encara segueix la seva bonica forma de fer del barri una història col·lectiva. Tot i que la majoria de cases són d’autoconstrucció, ja no hi ha barraquisme. El Pessebre Vivent segueix més viu que mai, amb orquestra i tot, i continua sent un momentàs de celebració i reivindicació. Els joves del barri agafen el metro per anar a treballar i estudiar a la ciutat. I la humitat de Collserola fa brillar els camins asfaltats.
A l’esquerra, el nostre pare Rafel. A la dreta, La Isa i la Ilu, del grup de joves, amb els capgrossos fets (i desfets) pels infants per a la Festa Major. Torre Baró, 1999.
La bandera de l’AAVV durant la Festa Major de Torre Baró, 1999.
Com deia, al 2018 vam adaptar un dels textos que introduïa el Pessebre Vivent, escrit pel nostre pare, per fer-ne la cançó “Barrio” i vam demanar-li que en llegís una part com a introducció. Vam sumar-hi imatges d’arxiu i algunes que els nostres tiets i el grup de joves havien gravat en aquells anys 90.
Hi va col·laborar la Paula Bu, a la veu, i el Marc Fernandez, a la guitarra; amb qui compartim històries molt semblants però en altres barris. I al vídeo, el Mou, aportant també el toc andalús que és a l’essència de Torre Baró.
‘Entre cielo y autopista valle abajo, en un cachito de monte-abrazo’.