ADALA – DELTA

LIRICA

01 – EQUILIBRIS

Equilibris, balances,
trens híbrids, distàncies.
Ofrenes, brindis, substàncies,
fums tòxics, tristes ànsies.

Diòxids, ignoràncies,
vells codis, discrepàncies.
Acords i radis, militàncies,
esperances…

En les que ho posen fàcil,
en les que van més lentes.
Les persones que les pors les fan més valentes.

Les que no t’enganyen, les que t’acompanyen,
les que porten dins un nou demà que s’encomana.

Per dins et fan cremar, cremar,
perquè tot pugui tornar a començar.
Cultivant un nou demà, demà,
perquè torni a estar la vida al centre.

Digue’m què caldrà cremar, cremar,
perquè tot pugui tornar a començar.
Digue’m què caldrà demà, demà,
perquè puguem tornar-nos a celebrar.

02 – LA GENT CORRENT

Gent que té molts somnis, gent que té malsons,
gent que té poques hores, gent té molts segons.
Gent que no sap mirar-se, gent que ho fa fins al fons,
gent que busca la calma, la fe en els dies bons.

Gent que fa créixer el nosaltres, cuidant-se mútuament,
gent que cultiva la terra, gent que cultiva la gent.
Gent capaç de sentir en l’altre un mateix patiment,
gent dins del sub·conscient.

Quan ens mou la inèrcia, la inèrcia,
tot allò que fem instintivament,
quan ens mou la inèrcia, la inèrcia,
són altres vides dins del sub·conscient,

De la gent corrent,
que es deixa guiar pel seu vent.
La gent corrent,
que es mou a través del torrent.

La consciència, com Plató, dins d’una caverna,
controlada per la por, la classe que governa.
Van acabar amb el creador de l’Escola Moderna,
però una passa trepitjada és una passa eterna.

Portem dins tots els silencis dels que van callar,
tots els pensaments que ahir no es van pronunciar.
Portem dins de la memòria el que van enterrar,
que van fer créixer les arrels que avui ens fan brotar.

Com el record d’un somni en despertar,
tots els antics anhels que vam heretar.
Portem dins l’amor dels que van estimar,
tot el que se’ns remou.

Quan ens mou la inèrcia, la inèrcia,
tot allò que fem instintivament,
quan ens mou la inèrcia, la inèrcia,
són altres vides a dins del sub·conscient,

De la gent corrent,
que es deixa guiar pel seu vent.
La gent corrent,
que es mou a través del torrent.

03 – CANÇONS PER CAMINAR

Tu vas ensenyar-me a saber fer baixar
aquest núvol dens que té tant per plorar.
Tu ets part d’aquest cel que tothom pot mirar,
una guia per demà, cançons per caminar.

Tu m’has trencat la veu, m’has fet emocionar,
tu m’has fet treure tot el que no vaig saber plorar.
Dins meu un altaveu no ha deixat de sonar,
m’has posat sobre la taula un llapis que es desfà.

Tu has fet que la meva foscor serveixi per plantar,
m’has ensenyat les eines per poder fer el meu menjar.
Tu m’has pujat a un escenari i ja no sé baixar,
tu em fas escriure avui tot el que cantaré demà.

Tu m’has fet tatuar-me tot el que m’ha passat,
jo t’he fet moltes preguntes que no has contestat.
Jo buscava en tu la meva veritat,
m’has arrencat el paper en blanc, m’has fet aixecar el cap.

Mira el que passa fora per entendre el que tens dins,
m’has donat un mantra per viure als laberints.
Si no t’hi vols perdre, no en vulguis sortir,
la vida és aprendre a viure en un etern camí.

Tu vas ensenyar-me a saber fer baixar
aquest núvol dens que té tant per plorar.
Tu ets part d’aquest cel que tothom pot mirar,
una guia per demà, cançons per caminar.

Cançons per caminar, cançons per caminar.

[Elane]
Cançons que carrego a l’esquena, que es perden en una llibreta.
Què seria de mi si no t’hagués trobat, valia la pena l’espera.
Ara tinc la vida feta, llàgrimes plenes de cendra,
amago tresors de paper i els guardo per mi en caixes de pedra.

Que, si la vida se’m trenca, tu pots indicar-me el camí,
i tornes a encendre la vela, i torna a donar-me el llumí.
Emplenes de pols i misèria, m’aixeques i em fas tocar a terra,
emplenes d’amor i de guerra, balles al compàs del meu pit.

[Elane i Adala]
Tu ets aquella nana que em fa fer-me de nit.
Tu ets la veu de l’àvia que encara ressona en mi.
El plor amb el que vaig néixer, un cant sense fi.
La vida és aprendre a viure en un etern camí.

04 – LA MAFIA

No t’ho creguis, tu no t’ho creguis,
si ells t’ofereixen un brindis millor tu no beguis.
No t’ho beguis, tu no t’ho beguis,
si l’aigua és de la seva font vigila no t’ofeguis.

La font de la riquesa, la set de la pobresa,
de la font en fan la fortalesa, l’escala de duresa,
protegint l’aixeta, tacada la seva mà dreta,
cada cop la pica més estreta, i l’aigua menys neta.

Han imposat el seu cicle, i ara plouen conflictes,
l’anhel de l’addicte repartint el fascicle.
Enverinant els articles, no pots parlar de delicte
si no acates el que un jurat dicta, el seu veredicte.

Assenyalant l’exèrcit, curtides com un gangsta,
fet de sang el seu èxit, són les mans de la casta.
Et parlaran del seu mèrit, quan ells ja van néixer a l’elit,
no els cal el teu crèdit, són fets d’una altra pasta.

Van amb corbata, ells no s’embruten,
no presumeixen, discrets ells dissimulen,
mentre mouen la plata, el gran xanxullo.
Els que més maten no trepitgen el trullo,

Perquè van amb corbata, ells no s’embruten,
no presumeixen, discrets ells dissimulen,
mentre mouen la plata, el gran xanxullo.
Els que més maten no trepitgen el trullo, no.

No t’ho creguis, tu no t’ho creguis,
si ells t’ofereixen un brindis millor tu no beguis.
No t’ho beguis, tu no t’ho beguis,
si l’aigua és de la seva font vigila no t’ofeguis.

Estructural la violència, individual l’anestèsia,
mai tanta, la diferència, en una única espècie.
Parlo de dues cares, d’una sola moneda,
parlo de dues facetes, i una sola aparença.

La cara del rei, la creu de l’església, en una la llei, l’altre la creença,
una que dicta sentència, i l’altre demanant clemència.
Feta la llei, feta la banca, la seva norma, la teva trampa,
per fora una fina estampa, per dins podrida la branca.

Apoderant-se del karma, des del nord de la terra,
el diner la seva arma per fer més fort l’estat de guerra.
Volen la terra privada i priven de terra la mare,
exalcen la seva bandera sempre darrere la seva armada.

Van amb corbata, ells no s’embruten,
no presumeixen, discrets ells dissimulen,
mentre mouen la plata, el gran xanxullo.
Els que més maten no trepitgen el trullo,

Perquè van amb corbata, ells no s’embruten,
no presumeixen, discrets ells dissimulen,
mentre mouen la plata, el gran xanxullo.
Els que més maten no trepitgen el trullo, no.

05 – FES-T’HO TU

Si vols algo ben parit, comença per lo petit,
fes-t’ho tu.
Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit,
fes-t’ho tu.
Si vols algo molt més sa, fes que amb la mà ho puguis tocar,
fes-t’ho tu.
Si vols fer que soni gran, si vols fer vibrar el teu sound,
fes-t’ho tu.

Fes-t’ho tu, fes-t’ho tu.
Fes-t’ho tu, fes-t’ho tu.

Canto per fer vibrar el sound
als jardins del seu palau,
canto per sortir del cau,
temps de guerra, temps de pau.

Temps de mirar-nos la mà,
temps d’aprendre a cultivar,
temps de callar i escoltar,
temps d’amor i temps d’estimar.

Temps per tu, temps per tu.
Temps per tu, temps per tu.

Si no hi poses el cos,
no pots posar-hi el cap.
Com un món sense bosc,
viure en un cos trencat.

No pots dividir, separar el mateix camí.
No pots dividir, separar el mateix camí.

Que et porta cap a tu, cap a tu.
Una porta cap a tu, cap a tu.

06 – LA POLS

Que si això ens ha de treure la pols, que ens tregui la pols.
Que si això ens fa créixer com els fongs, créixer com els fongs.
Que si això ens fa conèixer nous sons, que es facin cançons.
Que si això ens fa conèixer nous mons.

Passen les coses d’abans,
passen les modes i passen les passes, ja no sé que m’està passant.
Que a mi no se’m passa l’amor a la plaça,
quan tot em diu que m’he fet gran.
Ja no és temps d’estar-te jugant, ja no es fa com es feia abans,
ja no es veu com es veia abans.

Però inspirat amb el món d’ahir,
m’ha quedat algo més per dir.
Vull cantar-te el que vull sentir,
si no avui, demà al matí.

Quan vingui el que ha de venir,
vull dir-te que desitjo
que ens agafi estimant-nos
com es feia abans.

No sé si són les meves mans
o soc jo que m’he fet gran.
Passen i pesen els anys,
el temps tot canvia.

El que tu vols, tot el que tu vals,
tots els teus molts, tots els teus mals,
tot el que et fon i tot el que et fan,
tot el que et mou més enllà de quatre rals.

Per poder curar-nos mals,
per poder fer-nos les paus,
poder seguir estimant-nos
com es feia abans.

07 – RUMORS

Vigila amb els rumors,
un virus que traspassa les veritats dels que no saben.
Vigila amb els rumors, rumors,
no es veuen, no t’enteres, però és molt fàcil infectar-te.

Parlen de tot el que no es veu,
parlen i parlen de tu i tu no t’ho creus.
Volen algú per posar la creu,
ho veuen tot, i són ateus.

Quan la notícia s’escampa,
compte, que ja està parada la trampa.
Estigmes, rols i contagis,
rumors vagis on vagis.

Volen judici, poder assenyalar algú,
volen judici, i et jutgen a tu.
Volen judici, sentir ràbia cap a algú,
volen judici.

Vigila amb els rumors, rumors,
un virus que traspassa les veritats dels que no saben.
Vigila amb els rumors, rumors,
estan per tot arreu, és molt difícil escapar-te’n.

Sempre ficant-se amb el més mut,
s’ho empassen tot rollo fast food.
La cuina molt buida però el drap brut,
La llengua molt llarga, el relat curt.

Sempre ficant-se amb el més mut,
ja saps, els rumors fan créixer el seu club,
el seu murmuri, el seu escut.

Però mira més enllà del seu mur.
Mira, el que mai no està prop teu no et mira.
Mira bé qui és, què vol, què aspira,
no creguis allò que et ve d’algú
que està molt lluny del que li tira.

El que mai no està prop teu no et mira.
Mira bé qui és, què vol, què aspira,
no creguis allò que et ve d’algú
que està molt lluny del que li tira.

La diferència, el que fa bé o el que fa mal,
prendre consciència, el que és bo o el que no ens cal.
La nostra fe, la nostra fi no és un final,
no és un final, no és un final.

No és veritat si tu no saps si és fals,
notícies falses fan créixer el capital,
un capital que avui fa créixer els de dalt,
créixer els de dalt.

08 – D’ON VINC

1995.
Nou barris, dos germans, tres cosins.
Collserola, un carrer de sorra,
l’última farola d’aquells camins.

Tot el que encara em corre per dins,
el que va néixer entre aquells coixins:
somnis d’un barri apartat, de voler formar part
d’una ciutat que fa fora els veïns.

2006, i encara em bull,
aquella foscor que em va fer desfer els ulls.
Pares separant-se, mudances, lliteres, ploreres,
i jo omplint els meus primers fulls.

La vida ens fa canviar de barri,
la vida ens fa viure el contrari.
El vell barri de Gràcia, on la seva desgràcia
era ser venut al que més pagui.

Poc a poc vaig entenent el món,
poc a poc vaig veient el que em fon.
Coneixent nous lemes que inspiren idees
cada cop que el meu sol es pon.

Neixen les primeres cançons
i ja res més em treu la son.
Mon germà i l’Otger, sempre coses a fer,
cultivant les mateixes passions.

Faig tot el que faig, tinc el que tinc,
per saber on vaig saber d’on vinc.

I una llum a fora es va anar fent més gran,
i les llums de dins se’m van anar apagant.

No entenc què coi et passa, per què estàs aquí plorant,
si està plena la plaça, està esperant-te i tu pensant.
Per què ara se’t fa massa si és el que estaves somiant,
els somnis van desfent-se quan els vius.

Van passar en dos dies, tres estius,
i em sentia atrapat al paper d’una actriu,
escenaris i focus, flaixos i fotos,
i jo a l’ombra buscant-ne els motius.

Tant soroll em va fer despertar,
ja no vaig saber-hi tornar.
I el moment, més dur i més valent,
dir-li al meu germà que ho volia deixar.

No sé, si vaig aprendre a deixar-ho anar,
si vaig aprendre a saber tornar.

Faig tot el que faig, tinc el que tinc,
per saber on vaig saber d’on vinc.

09 – AMOR AL BARRI

Vosaltres tot per diners,
nosaltres tot per amor al barri.
Vosaltres contra la gent,
nosaltres contra tot mercenari.

[Adala]
Desperta la ciutat, crits al meu veïnat,
gent del sindicat el barri ha convocat.
A dins del portal s’aixeca un puny ben alt,
algun furgó tallant el carrer del davant.

El dolor d’avui a tothom fa mal,
al veí de baix, la veïna de dalt.
Cada cop més fort, cada cop més fart,
mentre transformen el barri en un mar sense sal.

I, mentre dorm,
la vella ciutat dins d’un caixer
ha complert els somnis d’un banquer
que l’ha comprat per quatre duros
després de fer-se malbé.

Vosaltres tot per diners,
nosaltres tot per amor al barri.
Vosaltres contra la gent,
nosaltres contra tot mercenari.

[Bittah]
Saben què passa a les cases, fan que no ho han vist,
s’acumulen a la taula cartes que no vol obrir.
Tallen la llum i l’aigua, t’embarguen, arriba un altre avís,
amb l’angoixa al pit s’asseu, prega a Déu, prova de dormir.

I negra nit, sis del matí, torna a sentir el mateix el neguit,
un cop sec torna la por i tomba la porta del teu pis.
No pot més la pobra, agafa roba, plora, abraça els fills,
que una llar és més que un sostre, és un lloc on ser feliç.

Estan fent de Barna un cementiri, una city pels guiris.
Som rosa de foc i no de lliris,
fora els inversors, foc als fons voltors, fuck blackstone,
ens sobren raons t’ho miris com t’ho miris.

[Masiva Lulla]
Hay una guerra sin balas, sin malas caras,
es la falta o la abundancia, eterna tara quien dispara.
Y to’ se para, una vida, un hogar en la estacada,
y se escuchará gritar al barrio en la mañana clara.

Y si no le viste a la calle el semblante triste,
Será por estar exhaustas, que ellos juegan al despiste.
Pero, si no desiste la fuerza de quien resiste,
siempre habrá más gente que se aliste, y en eso consiste.

Porque, eligen bando y las manos manchás de sangre,
hogares que rompen por otro bloque a su nombre.
Cora vacío nunca ve lleno el sobre,
de tantos palos aprendimos a guardar pa lumbre.

Y que no te asombre si algún día se te devuelve,
el trozo de pastel del pobre que robaste hace que enfermes.
Que la ciudad está cansada y tiene hambre,
y al apagar las luces nadie recuerda su nombre.

Vosaltres tot per diners,
nosaltres tot per amor al barri.
Vosaltres contra la gent,
nosaltres contra tot mercenari.

10 – LA CALMA

No sé què ha passat, no sé,
que ara el món gira més ràpid, l’han accelerat, no sé,
les hores del dia han marxat però no sé on han anat, no sé,
les llargues nits de lluna plena al teu costat, no sé,
tants segles de viure la calma.

No sé què ha passat, no sé,
que la pressa és el nou patrimoni de la humanitat, no sé,
i la calma és la lluita més gran que mai s’ha oblidat, no sé,
ja no entenc el nou concepte de la llibertat.

Milers d’anys creant les nostres eines,
milers d’anys organitzant les feines.
Milers d’anys de vida en família,
milers d’anys desmuntant els seus regnes.

Milers d’anys creant els nostres temples,
rituals, cerimònies i esglésies.
Milers d’anys de la mística incerta,
milers d’anys de voler creure en creure.

Però avui,
en un món ple d’estímuls
viure amb la calma és tot el que vull.
Lluny del seu origen
el vell demà és tapat per l’avui.

En un món ple d’estímuls
viure amb la calma és tot el que vull.
En un món deslligat del que l’ha creat.