L’altre dia vaig compartir per les xarxes unes reflexions sobre la coherència i com aquesta és el nostre principal objectiu, per sobre d’arribar a més gent o passar per certs aros.
Una persona em va escriure preguntant com enfrontem les contradiccions perquè esdevinguin en alguna cosa coherent. Tot i que crec que és una d’aquelles eternes preguntes sense resposta, d’aquelles que és tan important fer, n’hem tret una petita conversa i un gran aprenentatge.
Per mi és fonamental buscar uns ideals realistes i integrals que puguin respondre al màxim ventall d’àmbits de la vida.
Uns ideals basats en les teves possibilitats i condicions, i en les del teu voltant.
A vegades moltes contradiccions venen de tenir uns ideals massa inassumibles, que et queden tan lluny que, en comptes de servir-te per viure en coherència, et fan sentir un malestar constant. Això acaba sent pitjor que tenir pocs ideals.
Li vaig comentar això i em va contestar, de forma molt intel·ligent, que les contradiccions, però, són inevitables. Que són una cosa més romàntica que un error en una equació de coherència. Que són com les emocions, que s’enfronten a un món híper-racionalitzat i surten com les plantes enmig de l’asfalt, en resposta instintiva.
I té tota la raó, les contradiccions són inevitables, com les emocions, i l’únic que podem fer és gestionar-les i fer que els nostres ideals es construeixin damunt d’elles.
Quin món volem viure? Quin món podem viure? On es troben aquests dos mons?